La veritat és que a mi, això dels
whatsapps, em tira una mica enrere.
Jo vivia tranquil·leta amb el meu
mòbil de l’any de la pera, que feia servir per rebre SMS de ma filla quan
arribava a casa, sobre tot els dies que anava de festa.
Que els sms els fan pagar… recoi, és
cert.
Que no hi ha tans emoticons… caram,
tens raó.
Que estic una mica passada de moda…
redéu, és veritat.
Total, que quan el meu mòbil es va
morir , me’n vaig comprar un dels modernillos, tot i què vaig triar el més baratet.
Quan les meves amigues van veure’l, de
seguida em van punxar per què em baixés l’app whatsapp. I jo no volia,
perquè tenia por de col·lapsar-me, com fan els adolescents. Però la colleta es
va comportar, i els missatges van ser pocs i en moments concrets, quan quedem
per sortir a sopar o moments puntuals.
Aaaaamiga, però quan va començar el
xat de les nenes del cole… ostiqueta, això no té mesura… al principi, lo
normal: “us recordeu de”, “i aquella profe”, “he trobat a Fulanita”… però va
arribar un moment que de bon matí ja tenia més de tres-cents whats pendents. Un
follón que no sabes ni dóoonde t’has metío.
De totes maneres, m’agrada molt, que
consti. Com que tinc el xat silenciat, quan obro l’aplicació ja veig si els
whats són del grup o d’altres persones amb temes més urgents, i si em convé, els deixo per un altre
moment. Per això, encara que en tingui molts, no em molesta gens ni mica.
Pensava que després de la trobada el
xat aniria de capa caiguda, però de moment veig que no… som una colla de
xerraires, tot i què (com a cole) sempre parlem les mateixes, i les més
calladetes queden com en un segon pla.
Y eso no pué serrrr!!!! Neneeees
calladeteeees, poseu-vos les piles!!!!
